El músic amateur fa anys.

Ens fem grans. I ara què?. De cop i volta el nostre món musical amateur trontolla. La vida ens a premiat amb una família, la nostra. Ara has de fer de papi o de mami. la situació laboral per molt que algú ens digui que surt del pou, no és cert. Hem de lluitar dia a dia per una estabilitat econòmica i amb noves responsabilitats per treure endavant la família. 

I ara què faig amb el meu instrument?.

Sempre pots tocar a casa a pèl, davant d'un ordinador, un vuit pistes, un amplificador de 50W. Connectat a la pedalera i escoltant el que fas amb auriculars...o...quedar amb uns col·legues a un local per hores o compartit, un cop per setmana i fer versions, un cop per setmana, per exemple. Però....tens temps?. tens temps per anar a tocar en directe els caps de setmana deixant a la parella i als nens a casa?, quan potser durant la setmana no els has vist prou per qüestió de feina?.

D'acord, la música t'agrada i jugar amb els teus no?. Busquem l'equilibri, d'això tracta la vida, d'escollir i trobar un equilibri. També ho pots vendre tot i a una altra cosa.

Alguns músics es prenen un parèntesi quan tenen nens i tornen després d'un temps en actiu però amb altres pretensions. Lògic, ja no ets un adolescent ni un jove amb el cap ple de pardals.

Si abans et prenies la música com un hobby...sense pretensions d'arribar a omplir un Palau Sant Jordi o ser cap de cartell del Wacken....ho pots continuar fent. Però, la vida és evolució personal, t'hauràs adaptar al teu nou present.

Pots endollar-te a un ordinador, gravar-te, fer un mini-disc i penjar-lo al Youtube, al Bandcamp...

Pots col·laborar per internet amb altres músics. O amb el temps, llençar-te a la piscina i muntar un grup tribut o de versions a no ser que encara et faci il·lusió tocar temes propis a sales per a quatre gats després d'hores de sacrifici al local i temps de desplaçaments.

Alguna cosa et diu que et pengis l'instrument de nou i tornis a fer música. O a casa, o amb un grup de gent. És comparable amb un esportista ocasional o constant que treu un temps a la setmana per sortir a córrer, fer uns bàsquets o agafar la bicicleta. Per a alguns, la música és necessària per ser feliç.

I el que no puc treure del cap...és aquell moment on les baquetes toquen tres cops i al quart la banda comença a sonar...

GRÀCIES!.

Aquest post va dedicat a a tots aquells i aquelles que donen un cop de mà als músics.

Tècnics de so, de llums, webmasters, vídeo aficionats, fotògrafs, dibuixants, il·lustradors, altres músics, actors/ius de vídeo clip, editors, els rodis, els que fan de xofers.... en definitiva, a totes les persones que de manera amateur fan la feina una mica més fàcil als músics de les bandes.

En un món on tothom vol treure diners fins i tot a sota les pedres, sempre trobem qui dóna un cop de mà oferint els seus coneixements gratis i qui sap si arribarà un dia on aquest hobby pot fer-se una professió.

LES MALALTIES DEL MÚSIC.

Ahir dissabte, fent zapping, vaig posar el canal 33 on feien un programa que es diu "QUÈQUICOM" , parlava d'algunes malalties del músics i com corregir-les en el millor dels casos. Per això el penjo en el bloc així podeu fer una ullada.

En propers blocs aniré endinsar-me en el món del músic, ja que molts dels seguidors, tant al facebook com a la web i al bloc ho són.

Pareu atenció als llibres que recomanen al reportatge.

BON ANY 2011.

SALUT PENYA!. Us volia desitjar un bon 2011 des de el bloc de El Cafè Metal.

Des de aquí, el web i el grup del facebook es continuarà comentant, entrevistant, informant i col·laborant amb l'escena metàl·lica a Catalunya. Espero accentuar una mica més el bloc amb tot allò relacionat amb la nostra música. És feina, ho se, però m'agrada ajudar a difondre el Hardrock i el Metal de casa nostra. Per això agraeixo a tots i totes aquelles persones conegudes i anònimes que ajuden a tirar endavant el projecte.

Aquest 2010 no ha estat bo pel programa de ràdio EL CAFÈ METÀL·LIC, doncs ha deixat d'emetre. Però no s'ha perdut tot, encara queda la premsa escrita, cosa que us prometo, que tindrà molta més vida en aquest 2011. Si més no, ho intentaré.

Res més, lo dit: bon any, no deixeu d'escoltar música i de veure bandes casolanes en directe. La super vivència del Metal a Catalunya, depèn de nosaltres.

Una abraçada metàl·lica des de Badalona.

CACAHUET - "Les Veus"

De La Garriga arriben 5 joves amb ganes de fotre crits i soroll. Es diuen CACAHUET. Presenten la seva maqueta "Les Veus", cinc temes thrash/hardcore/death, en ocasions brutal death. Una banda que utilitza el català a les seves lletres i que fan bona música, amb una sèrie de detalls tècnics que no poden passar desapercebuts tant musicals com vocals. Si aquest és el camí de la banda, felicitats, espero que en futurs treballs no canviïn d'estil i/o facin experiments més moderns. Si vols una banda de tralla, aquesta ho és. Tot i sent una maqueta es pot apreciar una bona feina de gravació. Potser, la veu queda una mica pel darrera de la música, pel meu gust personal. Però en general és una banda amb un bon futur i que intenti fer camí en el món underground. Si ets dels que t'agrada moure cervicals, ves a veure'ls en directe. Atenció a l'últim tema de la maqueta, un tema infiltrat, hi ha un petit monòleg que pot fer gràcia la primera vegada que ho escoltes, però és d'aquelles coses que en futures audicions ho passes ràpid per anar al gra, a la música. No deixa de ser una broma interna dels més propers a la banda, cosa que està bé per a una maqueta. L'última cançó té a veure amb el nom del grup i és el tall menys canyero però segur que és un himne per aquests xicots.

ANAL HARD "Esto es una mierda"

Des de El Masnou, el grup Anal Hard presenta el seu segon cd, Esto es una mierda. Un disc ple de ràbia i duresa. No analitzaré tema a tema però si en conjunt pq trobo un àlbum molt equilibrat i els temes van per la mateixa línia. Una fusió de hard-core, thrash i death metal. Una opció per a tots aquells seguidors de la música fosca i ràpida. Lletres en castellà menys el tema extra-curt de "Gravity"que és en anglès.

Segurament el nom de la banda té molt a veure amb les seves lletres. Sexe dur, drogues i odi, són els pilars dels 13 talls que trobem en el cd. Cançons curtes i directes. No es un grup que es faci pesat al escoltar-lo. Més bé es fa ràpid i et quedes amb ganes de sentir més canya.

En resum, una bona banda amb les idees clares i un estil clar. Espero que continuïn per aquest camí. Una producció més que acceptable. 45 minuts per deixar clar qui són.

LA PROMOCIÓ DE LES PROPIES BANDES

És un plaer comptar amb la col·laboració de moltes bandes, no només catalanes, també de l'estat i d'arreu del món que es posen en contacte amb el programa El Cafè Metàl·lic per fer-nos arribar els seus cd's per ser punxats. Encara que hi han grups que es pensen que som un local de concerts i ens demanen tocar en directe (això és culpa de no llegir bé la web i el myspace. Generalment són grups europeus). Però no entenc com moltes formacions no utilitzen aquesta finestra al món exterior, com és la ràdio, per utilitzar-la com a mitjà de promoció.

No fa gaire em vaig posar en contacte amb algunes bandes per demanar-lis que enviessin el seu material. Alguns van respondre positivament però altres van passar, ni tant sols de respondre a la petició. Som els mitjans de comunicació els que hem d'anar al darrera de la gent?, crec que no. Són les bandes les que han de buscar la manera de difondre la seva feina?, crec que si. No se si és problema de les persones que s'encarreguen dels myspaces, webs o e-mails que passen de tot, potser no són les més qualificades per portar aquesta feina o que hi ha una des motivació general. Sabem que no som "Los 40 Principales", però fem el que podem, amés comptem amb Internet, que ens poden escoltar arreu del planeta i l'MP3 per tenir-nos en qualsevol moment.

L'escena metàl·lica a Catalunya comença per la gent que fa música, si no es té aquest xip...poc podem els que estimem aquest estil musical.També ens arriba a l'emissora material de grups de rock urbà, nacional o com li diguin, però el programa i la web és només per al Metal i el Hardrock. Com a mínim aquestes bandes intenten fer-se arribar a tot arreu, encara que es trobin un mur al davant.

Fa la impressió que molts grups ja els hi val tocar en petits bars davant dels seus amics i familiars. Però un dia, aquest amics i familiars, per la maduresa de la vida, deixaran d'anar als concerts, lògic i les bandes acabaran tocant davant dels cambrers. Si no intenten obrir-se a més gent, acabaran deixant la música. Cada cop hi han més programes de Metal a les ràdios i encara que tinguin poca audiència...¿qui no et diu que alguna persona a anat expressament a veure una banda que ha sentit en un dels programes?, i que aquesta persona ha comprat la teva maqueta o samarreta? i que en el proper concret et portarà un col·lega a veure el directe i....

Potser el que volen és sortir als mitjans majoritaris. Molta sort!