El músic amateur fa anys.

Ens fem grans. I ara què?. De cop i volta el nostre món musical amateur trontolla. La vida ens a premiat amb una família, la nostra. Ara has de fer de papi o de mami. la situació laboral per molt que algú ens digui que surt del pou, no és cert. Hem de lluitar dia a dia per una estabilitat econòmica i amb noves responsabilitats per treure endavant la família. 

I ara què faig amb el meu instrument?.

Sempre pots tocar a casa a pèl, davant d'un ordinador, un vuit pistes, un amplificador de 50W. Connectat a la pedalera i escoltant el que fas amb auriculars...o...quedar amb uns col·legues a un local per hores o compartit, un cop per setmana i fer versions, un cop per setmana, per exemple. Però....tens temps?. tens temps per anar a tocar en directe els caps de setmana deixant a la parella i als nens a casa?, quan potser durant la setmana no els has vist prou per qüestió de feina?.

D'acord, la música t'agrada i jugar amb els teus no?. Busquem l'equilibri, d'això tracta la vida, d'escollir i trobar un equilibri. També ho pots vendre tot i a una altra cosa.

Alguns músics es prenen un parèntesi quan tenen nens i tornen després d'un temps en actiu però amb altres pretensions. Lògic, ja no ets un adolescent ni un jove amb el cap ple de pardals.

Si abans et prenies la música com un hobby...sense pretensions d'arribar a omplir un Palau Sant Jordi o ser cap de cartell del Wacken....ho pots continuar fent. Però, la vida és evolució personal, t'hauràs adaptar al teu nou present.

Pots endollar-te a un ordinador, gravar-te, fer un mini-disc i penjar-lo al Youtube, al Bandcamp...

Pots col·laborar per internet amb altres músics. O amb el temps, llençar-te a la piscina i muntar un grup tribut o de versions a no ser que encara et faci il·lusió tocar temes propis a sales per a quatre gats després d'hores de sacrifici al local i temps de desplaçaments.

Alguna cosa et diu que et pengis l'instrument de nou i tornis a fer música. O a casa, o amb un grup de gent. És comparable amb un esportista ocasional o constant que treu un temps a la setmana per sortir a córrer, fer uns bàsquets o agafar la bicicleta. Per a alguns, la música és necessària per ser feliç.

I el que no puc treure del cap...és aquell moment on les baquetes toquen tres cops i al quart la banda comença a sonar...